Història
Història de Sant Cugat
Del castrum romà i el monestir benedictí a la ciutat de prop de 100.000 habitants: la història de Sant Cugat, etapa per etapa.
Sant Cugat va créixer al voltant del seu monestir, aixecat sobre una fortificació romana al costat d’un camí entre Egara i Barcino. Durant segles els abats van marcar la vida de la vila; després van arribar la vinya, la carretera de la Rabassada, el tren i el creixement de la segona meitat del segle XX.
Aquest recorregut segueix l’ordre cronològic. Cada episodi indica la seva font, i el que prové de la tradició es marca com a llegenda.
Prehistòria, Roma i època visigoda
1c. 2500-1800 aC
Primers habitants a la Cova de la Torre Negra
Les restes de poblament més antigues del terme són del calcolític. A la Cova de la Torre Negra, a Collserola, s’hi va trobar un recinte funerari amb enterraments individuals i ossaris col·lectius. Els vasos campaniformes trobats en confirmen la datació.
Font: Ajuntament de Sant Cugat
2Època romana
Una cruïlla de camins romans
La zona era a prop de la Via Augusta. Per Sant Cugat hi passava una via secundària que unia Egara (Terrassa) amb Barcino (Barcelona) a través de Collserola. Documents del segle X situen el lloc al costat del vuitè mil·liari d’aquesta via.
3Segle IV
El castrum Octavianum
Al lloc que avui ocupa el monestir s’hi va aixecar una fortificació romana, el castrum Octavianum. Les excavacions la daten cap al segle IV dC. D’aquí ve el nom de la plaça i de l’antiga parròquia de Sant Pere d’Octavià.
4Abans del 313
LlegendaEl martiri de Cugat
Segons la tradició, poc abans de l’any 313 Cucuphas (Cugat), un africà arribat a Barcino per predicar el cristianisme, va ser martiritzat a la fortalesa. El lloc es va convertir després en espai de culte cristià i va donar nom a la població.
Font: Ajuntament de Sant Cugat
5Segle V
Temple cristià en època visigoda
Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident el territori va passar al regne visigot. Al costat de la fortalesa romana s’hi va construir un temple cristià, al voltant del qual es va formar un cementiri.
Font: Ajuntament de Sant Cugat
El monestir medieval
6717
Conquesta musulmana
La conquesta musulmana va arribar a Catalunya pocs anys després del 711. Segons l’Ajuntament, l’església visigoda de Sant Cugat va ser aparentment destruïda el 717.
Font: Ajuntament de Sant Cugat
7Segle IX
Fundació del monestir benedictí
Després de la conquesta franca de Barcelona (801), a principis del segle IX es va reconstruir el monestir al mateix lloc, inicialment sota l’autoritat del bisbe de Barcelona. Era la casa benedictina més meridional de la Marca Hispànica. El primer abat conegut, Ostofred, apareix en un document de Lluís el Tartamut del 878.
Font: Ajuntament de Sant Cugat · Museu de Sant Cugat («Vila de Sant Cugat, 900 anys») · Enciclopèdia Catalana
8985
Destrucció per Almansor i reconstrucció de l’abat Odó
Una de les ràtzies d’Almansor va destruir l’abadia el 985. L’abat Odó la va reconstruir a més escala i va obtenir una butlla papal que la feia independent del bisbe de Barcelona. Al segle XI el monestir es va convertir en un dels grans centres de poder i cultura del país.
Font: Ajuntament de Sant Cugat
91120
Primera menció de la vila
Una butlla del papa Calixt II que confirmava les propietats del monestir esmenta «la vila del cenobi». És la primera referència documental a la vila. El Museu de Sant Cugat commemora la data amb l’exposició virtual «Vila de Sant Cugat, 900 anys».
101145
Construcció de la Torre Negra
L’abat Armengol va cedir un territori a deu homes per construir-hi una fortificació i masies al peu de Collserola. La casa fortificada va passar després per les famílies Vilanova, Palou i Erill. Avui és de propietat municipal.
Font: Museu de Sant Cugat
11Segle XII
El claustre romànic i el primer nucli de la vila
El monestir va arribar a la màxima expansió i es van construir el claustre inferior i la part romànica de l’església; el claustre s’atribueix a Arnau Cadell, a partir del 1190. Al voltant de la parròquia de Sant Pere d’Octavià, on avui hi ha el Mercat Vell, es va formar un nucli estable de població, amb cases al llarg del camí que avui és el carrer Major.
121350
Assassinat de l’abat Biure
La nit de Nadal del 1350 l’abat Biure va ser assassinat per Berenguer de Saltells. El cas es va jutjar a la cort de Perpinyà.
Font: Enciclopèdia Catalana
13Segles XIII-XIV
Església gòtica i muralles
La resta de l’església es va construir en estil gòtic durant els segles XIII i XIV. A finals del segle XIV es va emmurallar el recinte monàstic; se’n conserva bona part de la muralla. Del mateix segle és l’aqüeducte gòtic de Can Vernet.
Edat Moderna
14Segle XVI
Recuperació i retaule d’Ayne Bru
Després de la crisi de la Baixa Edat Mitjana va arribar una recuperació lenta. Al monestir es van construir les galeries superiors del claustre, es va ampliar el recinte emmurallat i Ayne Bru va pintar el retaule amb «La Degollació de Sant Cugat» (1504-1507). D’aquesta època són les cases de Can Matas, al carrer Sant Domènec.
151714
Represàlies de Felip V
Després de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, Felip V va ordenar enderrocar les defenses del monestir, tot i que només es van desmantellar les del portal major. També va expulsar l’abat Solanell.
Font: Ajuntament de Sant Cugat
16Segle XVIII
Creixement i aigua a la plaça
La població va passar d’uns 400 a 1.000 habitants al llarg del segle. L’abat Gaiolà va fer arribar l’aigua de la font del monestir a l’actual plaça d’Octavià i l’abat Azara va introduir la filatura de cotó.
Font: Ajuntament de Sant Cugat
El segle XIX
171808
Batalla de Sant Cugat
Durant la Guerra del Francès, el 12 d’octubre de 1808 va començar al voltant de la capella de Sant Domènec la batalla de Sant Cugat. L’episodi s’explica avui en aquest espai dels Museus de Sant Cugat.
Font: Museu de Sant Cugat
181835
Fi de la comunitat monàstica
El 26 de juliol de 1835, després de saber-se la crema de convents a Barcelona, el monestir va ser assaltat i saquejat i es van cremar molts documents. Amb la desamortització de Mendizábal es va tancar la comunitat; el conjunt va passar a usos civils municipals i l’església es va convertir en la parròquia. La major part de les terres va passar als pagesos que les treballaven.
Font: Ajuntament de Sant Cugat
191877
La carretera de la Rabassada i els estiuejants
Es va construir la carretera de Gràcia a Manresa; el tram entre Barcelona i Sant Cugat es va dir la Rabassada. Va servir per portar vi i llenya al pla de Barcelona i va convertir Sant Cugat en lloc d’estiueig, amb les primeres colònies i torres modernistes a l’Eixample sud.
Font: Ajuntament de Sant Cugat
201887
La fil·loxera
Durant el segle XIX la vinya havia substituït els cereals, fins i tot dins del bosc de Collserola, i la població va passar d’uns 800 habitants el 1820 a 2.550 el 1877. L’arribada de la fil·loxera el 1887 va arruïnar molts pagesos i va provocar una greu crisi econòmica.
Font: Ajuntament de Sant Cugat
El segle XX
211917
Arriba el tren
El 1917 va arribar el ferrocarril des de les Planes, amb l’estació de l’actual plaça Lluís Millet. Va suposar un enlairament econòmic durador i l’inici de l’expansió residencial a l’altra banda de la riera.
Font: Ajuntament de Sant Cugat · Enciclopèdia Catalana · Wikipedia
221921
El Celler Cooperatiu de Cèsar Martinell
Cinquanta-un viticultors van fundar el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir i van encarregar el celler a Cèsar Martinell. L’elaboració col·lectiva va començar el 1922; la producció màxima va arribar el 1960 i l’últim vi es va fer el 1988.
Font: Museu de Sant Cugat
231926
Casa Aymat i la tradició del tapís
Es va construir l’edifici noucentista que acabaria sent seu de la manufactura de tapissos Aymat. El tapís és una indústria tradicional de Sant Cugat des de mitjan segle XIX, juntament amb els materials de construcció.
Font: Patrimoni cultural (Diputació de Barcelona) · Enciclopèdia Catalana
241936-1959
Guerra Civil i postguerra
Durant la República el municipi va tenir una intensa vida associativa i política. La guerra va començar el juliol de 1936 i el gener de 1939 l’exèrcit franquista va entrar a Sant Cugat de camí cap a Barcelona. La postguerra (1939-1959) va portar escassetat, repressió i castellanització de la vida municipal.
Font: Ajuntament de Sant Cugat
251958
Districtes i Valldoreix entitat local
El municipi es va reorganitzar en quatre districtes, amb els nuclis urbans de Mira-sol i les Planes-la Floresta. Valldoreix es va constituir en Entitat Local Menor, antecessora de l’actual Entitat Municipal Descentralitzada (EMD), amb pressupost i òrgans propis.
261960-2000
De la vinya a la indústria i els serveis
Des dels anys seixanta el creixement industrial i urbà va substituir l’agricultura. L’autopista i la declaració com a zona ZUR van atreure empreses d’alta tecnologia als polígons que envolten el nucli, i els serveis van passar a ocupar més del 70 % de la població activa.
Font: Enciclopèdia Catalana · Viquipèdia
271978
Títol de ciutat i ajuntaments democràtics
El 1978 Sant Cugat va rebre el títol de ciutat. El 1979 es va escollir Àngel Casas (PSC) com a primer alcalde democràtic des de la Segona República. Des del 2023 l’alcalde és Josep Maria Vallès (Junts).
Font: Ajuntament de Sant Cugat
Sant Cugat avui
282003
Neix el Museu de Sant Cugat
El claustre del monestir acull el museu des del 2003. Avui el Museu de Sant Cugat és un museu descentralitzat amb espais al Monestir, el Celler Modernista, la Torre Negra i la Capella de Sant Domènec.
292025
Prop de 100.000 habitants
La població va passar d’uns 30.000 habitants el 1975 a 97.959 el 2025, segons l’Idescat. Per nuclis: Sant Cugat 65.030, Mira-sol 17.743, Valldoreix 8.783, la Floresta 4.961 i les Planes 1.442.
Font: Ajuntament de Sant Cugat · Idescat
Sant Cugat del Vallès: dels enterraments prehistòrics a la ciutat actual
Un recorregut més detallat, en 61 episodis, que distingeix el que acredita l’arqueologia, el que coneixem pels documents i el que pertany a les llegendes.
La història de Sant Cugat del Vallès abasta molt més que el seu cèlebre monestir. És també la història de comunitats prehistòriques, explotacions agrícoles romanes, pagesos sotmesos a una poderosa senyoria, disputes per herències, vinyes, estiuejants, cooperatives, artistes i veïns que van defensar el seu entorn natural.
Per recórrer-la cronològicament convé distingir tres coses: el que acredita l’arqueologia, el que coneixem pels documents i el que pertany a les llegendes. Aquestes últimes formen part del patrimoni cultural, però els seus miracles i prodigis no s’han de confondre amb fets demostrats. Tampoc no hi ha una data única de «fundació de Sant Cugat»: el territori va estar habitat molt abans que sorgissin el monestir i la població medieval.
De la prehistòria a la fi de Roma (1–7)
Els habitants anteriors a qualsevol nom
Molt abans que existissin els noms de Sant Cugat, Valldoreix o Collserola, hi va haver persones que van fer servir aquest territori per viure, desplaçar-se i enterrar els seus morts.
Un dels testimonis més interessants prové de la cova de la Torre Negra, utilitzada com a espai funerari durant el Calcolític i el Bronze Antic, és a dir, en períodes situats entre el final de l’Edat de Pedra i les primeres societats que van emprar metalls.
Entre els objectes recuperats hi ha un recipient ceràmic que va formar part de l’aixovar d’un enterrament col·lectiu. El seu interès no rau únicament en la seva antiguitat: permet apropar-se a comunitats que ja tenien pràctiques funeràries compartides i dipositaven objectes al costat dels difunts.
La primera curiositat de Sant Cugat és, per tant, que un dels seus paisatges més coneguts conserva una memòria humana diversos mil·lennis anterior al monestir. No coneixem els noms ni les llengües d’aquelles persones, però sí una part del que van deixar materialment.
Font: Museus de Sant Cugat
Imatges d’arxiu: Museus de Sant Cugat ↗
El món ibèric i el Puig Madrona
A l’entorn de Valldoreix, la història institucional local situa un assentament laietà al Puig Madrona, entre els segles VI i III aC.
Els laietans formaven part del món ibèric del nord-est peninsular. La seva ocupació de llocs elevats es relaciona amb el control visual del territori, les comunicacions i l’organització dels recursos agrícoles.
El Puig Madrona ajuda a comprendre una cosa que després es repetirà durant segles: per entendre Sant Cugat no n’hi ha prou de mirar el centre urbà actual. Els turons, els passos de muntanya i les terres de conreu van ser determinants molt abans que existís una vila al voltant del monestir.
Font: valldoreix.cat

Un paisatge agrícola romanitzat
Durant l’època romana, el territori va quedar integrat en les xarxes econòmiques i de comunicació del Vallès i de la propera Barcino.
La presència romana no s’ha d’imaginar necessàriament com una ciutat compacta sota el Sant Cugat actual. Bona part de l’ocupació es distribuïa en explotacions rurals, amb habitatges, dependències de treball i espais d’emmagatzematge.
A Valldoreix destaca la referència a la vil·la romana de Mas Fuster. En altres sectors del municipi, els jaciments de Can Cabassa i Can Graells permeten estudiar l’ocupació i les seves transformacions, especialment durant l’Antiguitat tardana.
La vinya, l’olivera i els cereals formaven part del paisatge productiu. És una continuïtat cridanera: productes associats al món romà continuarien sent essencials per a les masies medievals i modernes, i el vi acabaria protagonitzant l’economia local del segle XIX.
Font: totsantcugat.cat
Imatges d’arxiu: Museus de Sant Cugat ↗

Els camins romans: Sant Cugat com a lloc de pas
L’emplaçament del futur monestir es trobava en una zona fèrtil i comunicada. Al seu entorn convergien itineraris vinculats a la Via Augusta i el camí entre Egara —Terrassa— i Barcino, que travessava Collserola per la vall de Gausac.
L’ocupació del petit turó on s’aixecaria el monestir es remunta al segle I dC, tot i que no s’ha pogut precisar del tot la naturalesa d’aquell primer establiment.
Això permet reconèixer un tret persistent: Sant Cugat va créixer en un territori de connexió entre la plana vallesana i Barcelona. Els camins antics, el ferrocarril i els túnels pertanyen a èpoques diferents, però tots ajuden a explicar-ne el desenvolupament.
Font: visit.santcugat.cat
Cugat, el màrtir que donaria nom a la ciutat
El nom de la població prové de Cugat, conegut en castellà com a san Cucufato.
La tradició situa el seu martiri durant les persecucions contra els cristians d’inicis del segle IV, habitualment al voltant del 304. Tanmateix, convé separar l’existència d’un culte antic al màrtir dels detalls de la seva biografia transmesos per relats hagiogràfics.
Tampoc no s’ha de presentar com a indiscutible que cada episodi del martiri passés exactament on avui hi ha l’església. El que és històricament rellevant per a l’evolució del lloc és que el seu culte va quedar vinculat a Octavianum, i va proporcionar una referència religiosa al voltant de la qual es desenvoluparia l’establiment monàstic.
Així, el nom actual conserva la memòria d’una figura de l’Antiguitat, tot i que bona part del seu relat s’hagi elaborat mitjançant tradicions posteriors.
Font: Visit Sant Cugat
Octavianum i una fortificació sota el futur monestir
A partir d’aproximadament el 325–350 va començar la construcció d’una fortificació en aquest emplaçament. Es tractava d’un recinte quadrangular d’uns 40 metres de costat, reforçat amb murs i torres.
La seva interpretació es relaciona amb la reorganització defensiva i viària de l’Imperi romà tardà. El lloc va continuar transformant-se fins a adquirir una marcada funció religiosa i funerària.
Aquí apareix una de les qüestions més suggeridores: d’on prové «Octavianum»?
S’ha relacionat amb l’emperador Octavi August, amb una distància de vuit milles i amb un personatge romà anomenat Rufí Octavià. Però són explicacions d’origen divers i cap no permet afirmar que August fundés Sant Cugat.
La plaça d’Octavià conserva, per tant, un nom antic l’explicació exacta del qual continua sent objecte d’interpretació.
Font: Visit Sant Cugat

Entre el final de Roma i l’Edat Mitjana
El final del poder romà no va significar que el territori quedés buit.
Les necròpolis i els assentaments estudiats mostren la continuïtat i la transformació de comunitats rurals durant l’Antiguitat tardana. A Valldoreix destaca la necròpolis de Monmany, atribuïda als segles VII i VIII.
Aquestes restes permeten observar una història menys visible que la dels grans edificis: la de persones que conreaven, formaven famílies i enterraven els seus morts mentre canviaven les estructures polítiques i religioses.
És important no convertir aquests segles en un simple parèntesi entre «els romans» i «els monjos». Van ser una etapa fonamental per a la formació del paisatge medieval.
Font: raco.cat
El monestir i la vila medieval (8–24)
El naixement del monestir, sense una data fundacional segura
Després de la conquesta franca de Barcelona el 801, la reorganització del territori va afavorir la implantació de comunitats religioses.
Els monestirs servien com a centres de culte, però també com a instruments d’ocupació agrícola, administració i consolidació del poder.
No es coneix el moment exacte de la fundació del monestir de Sant Cugat. La primera notícia documental conservada és del 878, quan un precepte de Lluís el Tartamut confirma al bisbe de Barcelona la domus de Sant Cugat i Sant Feliu, situada a Octavianum.
Per tant, el 878 és una primera referència documental, no necessàriament l’any en què va començar la comunitat. Entre els primers abats coneguts hi ha Ostofred.
Font: Visit Sant Cugat

El saqueig d’Almansor i la pèrdua de l’arxiu
L’expedició d’Almansor del 985 va afectar greument el comtat de Barcelona i el monestir.
Part de la comunitat va buscar refugi a Barcelona. L’abat Joan i alguns monjos van morir, i l’establiment va patir un saqueig.
No coneixem amb precisió tots els danys arquitectònics, però sí la importància de la pèrdua documental: es van cremar o van desaparèixer documents que acreditaven propietats i drets.
Per a una institució medieval, perdre un arxiu suposava comprometre la seva capacitat per demostrar qui li devia rendes, quines terres posseïa o quins privilegis podia exercir. Els pergamins eren també instruments de poder.
Font: visit.santcugat.cat
L’abat Odó i la reconstrucció del poder
La recuperació del monestir va quedar vinculada a l’abat Odó.
La seva actuació va incloure la restauració de garanties jurídiques i patrimonials després de la crisi. El 986 va obtenir un precepte del rei Lotari que forma part dels fonaments documentals del domini monàstic.
La reconstrucció consistia a assegurar edificis i terres, però també a recompondre relacions d’autoritat. El monestir es convertiria en una institució amb capacitat per intervenir intensament en la vida dels qui habitaven els seus dominis.
Font: visit.santcugat.cat
Valldoreix i Canals, una història amb personalitat pròpia
El territori de Valldoreix apareix en la documentació medieval amb formes relacionades amb «vall d’Aurexio».
La història de Canals es va articular al voltant del seu castell i dels seus senyors. No era simplement una prolongació indiferenciada del nucli de Sant Cugat: tenia una trajectòria jurisdiccional pròpia.
El 1130 se situa la transformació de l’antic oratori de Sant Vicenç en la parròquia de Sant Cebrià de Valldoreix.
Aquesta diversitat d’orígens ajuda a comprendre la personalitat que Valldoreix ha conservat fins avui. La seva història inclou el monestir, però també llinatges, parròquies i comunitats rurals amb dinàmiques particulars.
Font: valldoreix.cat

Una gran potència monàstica
Sant Cugat va arribar a ocupar un lloc destacat entre els monestirs dels comtats catalans.
A finals del segle XI, la seva influència es va estendre mitjançant relacions de dependència amb altres cenobis, entre els quals Sant Llorenç del Munt, Santa Cecília de Montserrat, Sant Salvador de Breda i Sant Pau del Camp.
La imatge actual d’un claustre tranquil pot amagar aquesta dimensió. Sant Cugat era també una institució que acumulava rendes, administrava propietats i participava en les relacions polítiques i eclesiàstiques del seu temps.
La seva riquesa va fer possible el gran programa constructiu que encara defineix el monument.
Font: Museus de Sant Cugat

La primera menció de la vila
Una butlla del papa Calixt II del 1120 esmenta per primera vegada la vila del monestir.
Això explica la commemoració dels seus 900 anys, però no significa que el territori comencés a estar habitat en aquella data.
El creixement medieval es va organitzar al voltant de dos centres propers i diferents: el monestir i la parròquia de Sant Pere d’Octavià, situada a l’entorn de l’actual Mercat Vell.
Hi havia una església per a la comunitat monàstica i una altra per a la població. La vida dels veïns estava vinculada al monestir, però no era idèntica a la dels monjos.
Font: Del 1120 al futur
Imatges d’arxiu: exposició «Vila de Sant Cugat, 900 anys» ↗

Mercats, oficis i una vila que comença a créixer
El Sant Cugat medieval va ser també un lloc d’intercanvi.
Al segle XII, el monestir celebrava una fira anual i va obtenir el dret d’organitzar un mercat setmanal. Al voltant de l’agricultura es van desenvolupar oficis necessaris per a la comunitat: ferrers, forners, fusters, sastres, teixidors i carnissers.
Molts veïns combinaven el treball agrícola amb activitats artesanals. La vila no era una ciutat mercantil de grans dimensions, però tampoc un conjunt de cases completament aïllades de les xarxes comercials.
El mercat va ajudar a convertir-la en un punt de trobada per al territori circumdant.
Font: Vila de Sant Cugat, 900 anys
Imatges d’arxiu: exposició «Vila de Sant Cugat, 900 anys» ↗

L’origen medieval de la Torre Negra
La història documentada de la Torre Negra remet al 1145, quan l’abat Armengol va cedir territori a un grup de deu homes per aixecar una fortificació i explotacions agrícoles.
La iniciativa es relaciona amb la protecció i la reorganització d’un sector afectat per les incursions almoràvits del 1114–1115.
La seva ubicació, al costat del camí cap a Barcelona per Gausac i Sant Medir, tenia importància estratègica.
La Torre Negra no s’ha d’imaginar únicament com un edifici militar: la seva història inclou l’administració de terres, el cobrament de rendes i el control sobre la població pagesa.
Font: Museus de Sant Cugat

Arnau Cadell i els 144 capitells
Entre finals del segle XII i inicis del XIII es va desenvolupar la gran obra escultòrica del claustre.
Els seus 144 capitells reuneixen motius vegetals, animals, escenes religioses i altres representacions. La seva varietat permet recórrer una part de l’univers visual de la societat medieval.
L’anècdota més cèlebre és la d’Arnau Cadell, que hi va deixar el seu nom i la seva representació treballant com a escultor.
En un monument on tants treballadors romanen anònims, aquest gest té una força extraordinària: un artesà va decidir que la seva identitat acompanyés la seva obra.
No vol dir que tots els capitells sortissin d’una única mà. Hi va haver un taller i un procés constructiu, però Cadell va deixar una empremta personal excepcionalment explícita.
Font: visit.santcugat.cat

Una església que canvia de llenguatge
El monestir actual és el resultat de diferents etapes.
L’església permet reconèixer el pas entre solucions romàniques i gòtiques. La gran rosassa de la façana, convertida avui en emblema de Sant Cugat, pertany a aquesta història d’ampliacions i canvis.
La curiositat consisteix en el fet que no contemplem una fotografia arquitectònica d’un sol moment, sinó l’acumulació de decisions preses durant generacions.
El claustre, el temple, el campanar i les dependències monàstiques van tenir ritmes de construcció i transformació diferents.
Font: visit.santcugat.cat

El «castell d’Octavià» i el poder de l’abat
L’expressió «castell d’Octavià» pot resultar desconcertant per a qui busca una fortalesa independent.
La seva importància medieval és també jurídica: el monestir va quedar equiparat a un castell jurisdiccional.
L’abat podia exercir atribucions que avui associem al poder públic, com ara imposar determinades càrregues, administrar justícia i controlar serveis.
La documentació i l’exposició històrica municipal recorden el costell, instrument de càstig i exposició pública, com a expressió d’aquesta autoritat.
Per als veïns, l’abat era una figura religiosa i, alhora, un senyor amb poder material sobre la seva vida.
Font: visit.santcugat.cat

Adelaida de Canals i la compra de la baronia
El 1243, Jaume I va concedir a Adelaida de Canals la jurisdicció del castell i la vila de Canals i de la quadra de la Vall de Lors.
La seva presència recorda que les dones de determinats llinatges podien tenir un paper rellevant en la transmissió i l’exercici de drets senyorials.
El 1306, l’abat Ponç Burguet va adquirir el castell i el seu terme per 27.000 sous.
L’operació va contribuir a ampliar el patrimoni del monestir i a integrar sota la seva influència un territori que havia tingut una trajectòria pròpia.
Font: valldoreix.cat

La pesta i la contracció de la vila
Les males collites i la pesta negra van frenar el creixement.
L’exposició municipal situa el màxim anterior a aquesta crisi en poc més de 1.500 habitants al terme, dels quals uns 500–600 residirien a la vila.
Són xifres que convé entendre com a reconstruccions històriques, no com a censos moderns.
La pèrdua de població va afectar les terres conreades, les cases i les rendes. Durant segles, la configuració del nucli urbà va conservar les conseqüències d’aquella contracció.
La història local no va ser una expansió contínua: hi va haver creixement, crisi, abandonament i recuperació.
L’assassinat de l’abat Biure
Un dels episodis més dramàtics de Sant Cugat va tenir lloc la nit de Nadal del 1350.
Berenguer de Saltells i els seus acompanyants van entrar a l’església i van assassinar l’abat Arnau Ramon de Biure.
Al darrere hi havia una disputa testamentària. El pare de Berenguer havia deixat béns al monestir, i havia reservat una quantitat per al seu fill. Un arbitratge posterior va fixar un pagament que l’abat havia de fer i que no va complir en el termini establert.
L’explicació històrica és més complexa que la història d’un noble malvat que ataca sense motiu. Els relats conservats inclouen els agressors entrant armats i amb barbes postisses.
Una precisió interessant: tot i que popularment es parla de l’assassinat durant la «missa del gall», l’explicació històrica municipal es refereix a l’ofici de matines.
El crim va passar a la memòria col·lectiva i acabaria sent recreat a Pedra i Sang.
Font: visit.santcugat.cat

La llegenda del gall que va cantar
La mort de l’abat va generar relats sobrenaturals.
Segons la llegenda, el gall de ferro del penell va cantar després del crim. També s’explicava que les campanes es van sentir fins a Montserrat i que l’herba no tornava a créixer pel camí per on van fugir els assassins.
Aquestes històries no són proves del que va passar. Sí que mostren la commoció causada per l’assassinat i com la comunitat el va convertir en un esdeveniment de dimensions gairebé còsmiques.
El crim és històric; el gall que canta pertany a la llegenda.
Font: cugat.cat

Els veïns davant la senyoria
La relació entre la població i el monestir no sempre va ser harmoniosa.
Els drets sobre terres, els tributs, els monopolis i la jurisdicció van generar conflictes i reclamacions. La història municipal conserva testimonis d’una llarga recerca d’una major capacitat d’actuació per part dels habitants.
L’exposició dels 900 anys inclou un privilegi de la reina Maria del 1423 i documentació sobre disputes jurisdiccionals.
És una perspectiva necessària: la història de Sant Cugat és també la història dels seus habitants intentant ampliar drets davant la institució que dominava el territori.
Ayne Bru i un paisatge pintat
El monestir va encarregar un nou retaule major a Ayne Bru, realitzat en els primers anys del segle XVI.
La cèlebre representació del martiri de sant Cugat, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, combina una escena de gran cruesa amb un paisatge d’enorme interès històric.
El fons ha permès estudiar com es representaven construccions relacionades amb Sant Cugat. El museu local assenyala, a més, la identificació tradicional d’una de les edificacions amb la Torre Negra.
La pintura té així una doble vida: obra religiosa i testimoni visual que cal interpretar amb cura, sense tractar-la com una fotografia exacta.
Font: museunacional.cat

Masies, vi i la fi de la senyoria (25–31)
Masies, famílies i treball quotidià
Durant l’Edat Moderna, la vida de gran part del terme girava al voltant de les masies.
A Valldoreix, edificis com Can Cadena, Can Llunell, Mas Fuster, Mas Roig, Can Majó i Can Monmany conserven aquesta memòria rural.
La família era una unitat de convivència i de treball. La transmissió del patrimoni, sovint articulada al voltant de la figura de l’hereu, buscava mantenir l’explotació i la seva capacitat de sostenir la família.
La imatge monumental del monestir s’ha de completar amb la dels qui sembraven, podaven, reparaven eines i transportaven collites. Sense aquest treball quotidià no s’entén la riquesa del territori ni els seus conflictes socials.
Font: valldoreix.cat

El vi canvia Sant Cugat
L’expansió de la demanda de vi i aiguardent va afavorir una especialització agrícola creixent.
La vinya va transformar l’economia i el paisatge. Al seu voltant van prosperar oficis com el de boter, a més d’activitats comercials, ceràmiques i constructives.
Les cases pageses incorporaven espais d’elaboració i conservació del vi. Alguns carrers i sectors urbans van créixer per allotjar les famílies vinculades a aquesta activitat.
El Sant Cugat dels cellers, els carros i les bótes va ser una realitat decisiva abans del Sant Cugat residencial.
Font: Vila de Sant Cugat, 900 anys
Imatges d’arxiu: exposició «Vila de Sant Cugat, 900 anys» ↗
«Paga-li, Joan», la memòria que es balla
El Paga-li, Joan és una de les tradicions més característiques de la ciutat.
La dansa està documentada des del segle XVIII i es balla el 29 de juny, dia de Sant Pere, durant la Festa Major.
La seva conservació recorda que el patrimoni no es limita a edificis i objectes. També inclou gestos, músiques i formes de trobada transmeses entre generacions.
El mateix museu conserva un mosaic dedicat a aquesta dansa, mostra de com una tradició viva també pot convertir-se en imatge d’identitat local.
Font: Museus de Sant Cugat
El Pi d’en Xandri
El naixement del Pi d’en Xandri se situa cap al 1774.
La tradició recollida en la documentació patrimonial el vincula a una delimitació de propietat. Fos quin fos el gest concret que en va originar la presència, l’arbre va acabar convertint-se en un referent del paisatge.
La seva capçada àmplia i la seva silueta aïllada van adquirir un valor que anava molt més enllà del d’un exemplar botànic.
Amb el temps seria un dels símbols més reconeixibles de Sant Cugat, especialment de la seva relació amb Collserola i de la defensa dels espais oberts.

La batalla de Sant Cugat
Durant la Guerra de la Independència, coneguda a Catalunya com a Guerra del Francès, Sant Cugat va ser escenari d’un enfrontament militar.
El 12 d’octubre de 1808, tropes franceses que tornaven cap a Barcelona després d’una expedició d’aprovisionament van ser derrotades.
El combat va començar a l’entorn de la capella de Sant Domènec i es va estendre cap a la població.
La petita capella conserva així la memòria d’un episodi que va connectar directament la història local amb les guerres napoleòniques. L’acció apareix fins i tot en una relació oficial publicada a la premsa de l’època.
Font: Museus de Sant Cugat

El final de la senyoria i de la vida monàstica
El poder del monestir va acabar mitjançant un procés, no en un sol dia.
El 1811, l’abolició de les jurisdiccions senyorials va suposar una ruptura fonamental. El 1835 va desaparèixer la comunitat monàstica i el 1836 la desamortització va convertir les seves propietats en béns de l’Estat destinats a ser alienats.
El 26 de juliol de 1835, els últims monjos van abandonar el monestir definitivament.
Amb això es va tancar aproximadament un mil·lenni de vida comunitària. L’església i el conjunt monumental van continuar formant part de la població, però la seva funció va canviar profundament.

Saquejos, materials reutilitzats i nous usos
La sortida dels monjos va deixar episodis que exigeixen matisos.
L’historiador Domènec Miquel explica que no s’ha d’imaginar una destrucció uniforme de tot el monestir. El saqueig va afectar especialment els habitatges dels monjos i els seus béns.
Es van retirar mobles i estris, però també materials constructius. La interpretació que ofereix relaciona aquells fets amb les tensions socials i amb la necessitat de recursos per construir habitatges.
Amb el temps, espais de l’antic conjunt religiós van acollir usos civils: escola, dependències municipals i fins i tot una sala de ball.
El lloc que havia representat l’autoritat senyorial va passar a acollir activitats de la comunitat.
Font: Visit Sant Cugat
Del tren a les colònies d’estiueig (32–42)
Sant Medir i el miracle de les faves
La tradició de Sant Medir, celebrada el 3 de març, connecta Sant Cugat amb les romeries procedents de Barcelona.
El relat explica que Medir estava sembrant faves quan va passar Sever, perseguit per soldats. Quan aquests van preguntar al pagès, va respondre que l’havia vist mentre sembrava. Les faves van créixer miraculosament, i això va alterar la interpretació de les seves paraules.
És una llegenda religiosa, no una crònica verificable d’una persecució romana.
La tradició moderna de les romeries barcelonines es relaciona amb Josep Vidal i Granés, el 1830. La trobada de colles i veïns va mantenir el vincle entre el bosc, l’ermita i les poblacions de banda i banda de Collserola.
Font: Visit Sant Cugat

La carretera de la Rabassada
L’obertura de la carretera de la Rabassada el 1877 va millorar la connexió amb Barcelona.
Va facilitar el transport de productes i persones, i va preparar una transformació posterior: l’arribada de visitants que començaven a valorar Sant Cugat com a lloc de descans.
La carretera representa una transició entre dues economies. Primer ajudava a moure vi i aiguardent; després contribuiria a apropar estiuejants al paisatge rural.
No va eliminar les dificultats del pas de muntanya, però va reduir l’aïllament relatiu de la vila.
Font: Vila de Sant Cugat, 900 anys
Imatges d’arxiu: exposició «Vila de Sant Cugat, 900 anys» ↗

La fil·loxera i la crisi pagesa
La fil·loxera va devastar les vinyes del Vallès a finals del segle XIX.
A Sant Cugat, on tanta activitat depenia de la vinya, el cop va ser profund. La mort dels ceps va afectar també contractes, ingressos familiars i relacions entre propietaris i conreadors.
Els rabassaires treballaven terres alienes mitjançant contractes vinculats al conreu de la vinya. La destrucció de les vinyes va agreujar les disputes sobre la continuïtat d’aquests drets.
La imatge d’una ciutat actualment associada a rendes elevades pot amagar aquest passat d’inseguretat pagesa i lluita per la terra.
Font: Cugat Mèdia

L’extraordinari casino de la Rabassada
El 1899 es va construir un hotel-restaurant que seria ampliat amb el Gran Casino, inaugurat el 1911.
El complex pretenia atreure visitants benestants mitjançant restauració, joc i entreteniment. Va incloure atraccions i va comptar amb un projecte de transport tramviari.
La curiositat resulta especialment cridanera quan es contemplen les seves restes actuals entre la vegetació: aquell lloc silenciós havia estat concebut com un espai d’oci modern i ambiciós.
La seva trajectòria va ser inestable. El casino va tancar poc després de la inauguració, tot i que la història del conjunt no es va acabar immediatament.
Les històries de ruïna i misteri que avui l’envolten s’han de diferenciar de les dades documentades sobre la seva activitat.
Font: Museus de Sant Cugat
Imatges d’arxiu: Parc Natural de Collserola ↗

El tren canvia el futur
L’arribada del primer tren procedent de Barcelona el 26 d’octubre de 1917 va ser un dels esdeveniments decisius de la història local.
La connexió ferroviària va facilitar desplaçaments regulars i va convertir el municipi en una destinació més accessible per a l’estiueig i, posteriorment, per a la residència permanent.
Les conseqüències van ser territorials: les cases van deixar de concentrar-se únicament al voltant del nucli històric i van aparèixer noves urbanitzacions a prop de les estacions.
El ferrocarril no només va apropar Sant Cugat a Barcelona: va ajudar a crear una nova manera d’habitar el municipi.
Font: Visit Sant Cugat
Imatges d’arxiu: Cugat Mèdia ↗

Valldoreix com a vila-jardí
El 1918 es va crear l’Associació Vila-Jardí de Valldoreix, destinada a impulsar la urbanització i els serveis.
Grans propietats es van anar parcel·lant per vendre terrenys a famílies interessades a construir cases amb jardí.
El 1925 es va sol·licitar l’autonomia municipal, tot i que el reduït nombre d’habitants censats va dificultar la iniciativa.
Aquest detall resulta revelador: podia existir una vida estacional intensa sense una població permanent suficient per sostenir determinades aspiracions administratives.
Font: valldoreix.cat
Imatges d’arxiu: valldoreix.cat ↗

La Floresta Pearson
El gener de 1919, un grup de propietaris va formalitzar la denominació Colònia la Floresta Pearson i va crear una associació.
La Floresta va néixer com a colònia d’estiueig, amb un paisatge condicionat pels boscos i els pendents.
El seu nom conserva la referència a Pearson, associat a l’impuls de les infraestructures que van transformar la relació entre Barcelona i el Vallès.
L’evolució posterior li donaria una personalitat social i cultural molt pròpia, però els seus orígens moderns estan vinculats a la combinació de tren, natura i segona residència.

Mira-sol i la parcel·lació del territori
Mira-sol va participar en el procés de transformació d’antigues terres rurals en urbanitzacions residencials.
Una curiositat conservada pel museu són les llibretes de segells per adquirir solars. Se’n documenta una corresponent a la urbanització «Mirasol–Valldoreix», del 1939, i una altra de la Floresta, del 1951.
Aquests objectes mostren que l’adquisició de terrenys es podia articular mitjançant fórmules d’estalvi o de pagament acumulatiu.
Darrere l’expansió urbana hi havia també expectatives familiars: comprar una parcel·la, aixecar una casa i passar del descans ocasional a una possible residència estable.
El Celler Cooperatiu i la resposta col·lectiva
La creació del Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural i la construcció del celler el 1921 expressen la capacitat d’organització dels agricultors.
El projecte arquitectònic es va encarregar a Cèsar Martinell, figura destacada de l’arquitectura agrària catalana.
L’edifici combinava necessitats tècniques d’elaboració del vi amb una arquitectura reconeixible i ambiciosa.
Avui es pot contemplar com a patrimoni modernista; en el seu origen era una eina econòmica. La seva finalitat era millorar les condicions de treball i producció mitjançant la cooperació.
Font: Museus de Sant Cugat
Imatges d’arxiu: Museus de Sant Cugat ↗

Casa Aymat i el començament d’una gran història tèxtil
El 1926 es va construir la Casa Aymat per acollir la manufactura de catifes i tapissos de Tomàs Aymat.
La instal·lació va obrir una vessant diferent de l’economia local: producció artesanal especialitzada amb ambició artística.
Convé recordar els qui van fer possible el treball quotidià. La documentació del centenari destaca les persones que tenyien llana, preparaven dissenys i teixien, moltes d’elles dones de Sant Cugat.
La història de l’art tèxtil no pertany únicament als noms famosos; també a les mans que transformaven els materials.
Font: Visit Sant Cugat
Imatges d’arxiu: centenari de Casa Aymat (Visit Sant Cugat) ↗

El casino de la Floresta
El 21 de maig de 1933 es va inaugurar el Gran Casino Tarruell, vinculat al promotor Cayetano Tarruell.
Representava la consolidació de la vida social de la colònia d’estiueig.
La seva trajectòria posterior va ser molt diferent: l’Ajuntament el va adquirir el 1983 i, després d’una rehabilitació, va tornar a obrir el 2010 com a centre cívic.
L’edifici il·lustra com un espai creat per a l’oci d’una comunitat d’estiuejants va acabar convertit en equipament públic de barri.

La Guerra Civil: Pins del Vallès (43–47)
Sant Cugat passa a dir-se Pins del Vallès
Entre l’octubre de 1936 i el gener de 1939, la població va dur oficialment el nom de Pins del Vallès.
El canvi es va produir en el context revolucionari i secularitzador de la Guerra Civil.
La nova denominació va quedar reflectida en documentació administrativa i en emissions monetàries locals. El museu conserva referències a bitllets de Pins del Vallès.
No va ser una denominació ancestral alternativa: va correspondre a un període polític concret.
Font: ddd.uab.cat
Violència anticlerical i protecció del monestir
El 21 de juliol de 1936, el conjunt monàstic va patir un atac amb saquejos i destrucció d’objectes religiosos i mobiliari.
Posteriorment, la Generalitat va intervenir per protegir-lo i l’edifici va tenir diversos usos durant la guerra, entre els quals magatzem del sindicat agrícola i allotjament militar.
La història del lloc durant aquells anys conté, per tant, destrucció i accions de conservació. Reduir-la a una sola d’aquestes dimensions impediria comprendre el que va passar.
Font: Museus de Sant Cugat
Un camp de golf convertit en camp d’instrucció
El 21 de març de 1937 es va inaugurar un camp d’instrucció premilitar als terrenys del New Barcelona Golf Club.
L’elecció responia a la seva comunicació ferroviària, la disponibilitat d’espai i la presència d’una masia per a funcions de comandament.
El canvi d’ús resulta eloqüent: un paisatge d’oci va passar a servir les necessitats militars de la República.
És un dels episodis que millor mostren com la guerra va alterar funcions i significats de llocs quotidians.
Font: Museus de Sant Cugat
Imatges d’arxiu: Museus de Sant Cugat ↗

Les Corts republicanes a Sant Cugat
El monestir va acollir el 30 de setembre de 1938 una sessió de les Corts de la República.
Va ser la penúltima sessió celebrada en territori espanyol, precisió important perquè de vegades es presenta erròniament com l’última.
El fet va situar Sant Cugat en un moment d’abast estatal, mentre la guerra entrava en la seva fase final a Catalunya.
La fotografia dels diputats reunits dins el temple constitueix una de les imatges històriques més singulars del municipi.
Font: Museus de Sant Cugat
Imatges d’arxiu: Museus de Sant Cugat ↗
La guerra com a refugi i la ruptura del 1939
Durant la guerra, les cases d’estiueig de sectors com Valldoreix i la Floresta van acollir persones que buscaven allunyar-se de Barcelona i dels seus bombardeigs.
El municipi va experimentar així un augment de població que no responia a un creixement ordinari.
L’ocupació franquista el gener de 1939 va posar fi a l’etapa de Pins del Vallès i va obrir la postguerra, amb repressió i ruptura de les institucions republicanes.
Les experiències van ser diverses: residents antics, refugiats, famílies d’estiuejants i combatents van compartir un territori sotmès a canvis bruscos.
Font: valldoreix.cat

La ciutat actual (48–61)
De la segona residència a la ciutat permanent
Durant la segona meitat del segle XX, va augmentar el nombre de persones que vivien tot l’any al municipi.
El creixement va incloure noves famílies treballadores, construcció d’habitatges, densificació del nucli i àrees industrials.
L’exposició històrica municipal assenyala que el 1960 encara hi havia una proporció semblant d’habitatges permanents i de temporada. Aquest equilibri aniria desapareixent.
El canvi va obligar a desenvolupar escoles, abastament, carrers i serveis per a una població estable cada vegada més gran.
Font: Vila de Sant Cugat, 900 anys
Imatges d’arxiu: exposició «Vila de Sant Cugat, 900 anys» ↗
L’autonomia local de Valldoreix
El 1958 es va crear l’Entitat Local Menor de Valldoreix, origen de la seva autonomia administrativa contemporània.
És una data que convé distingir dels intents anteriors de segregació i de l’evolució posterior de la seva denominació institucional.
L’entitat permetia una administració pròpia de determinats assumptes dins del municipi de Sant Cugat.
Aquesta singularitat ajuda a explicar per què Valldoreix manté una identitat institucional i veïnal especialment marcada.
Font: valldoreix.cat
Sant Cugat renova l’art del tapís
La manufactura Aymat es va convertir en un focus de renovació artística, especialment amb Josep Grau-Garriga.
El tapís va deixar d’entendre’s únicament com una superfície decorativa que reproduïa una imatge. Es van explorar materials, textures i volums, i es va convertir en un llenguatge contemporani.
L’Escola Catalana del Tapís va donar a Sant Cugat un lloc destacat en aquesta transformació.
És una de les paradoxes més atractives de la ciutat: el mateix municipi conegut per l’escultura medieval va ser també un centre d’experimentació artística del segle XX.
Font: Visit Sant Cugat

Organització veïnal, títol de ciutat i democràcia municipal
En els darrers anys del franquisme, l’organització veïnal va adquirir importància en la reclamació de serveis i millores.
El museu ha dedicat una atenció específica a les mobilitzacions del 1974–1975, i recorda que la transformació urbana també es va construir mitjançant iniciatives col·lectives.
El 1978, Sant Cugat va obtenir oficialment el títol de ciutat.
El 1979, les eleccions municipals democràtiques van obrir una nova etapa de representació i gestió local.
Font: Museus de Sant Cugat

Televisió Espanyola es trasllada a Sant Cugat
El 27 de juny de 1983 es va inaugurar el centre de producció de TVE a Sant Cugat, que va substituir els estudis de Miramar a Barcelona.
L’operació va ampliar la capacitat de producció i va vincular el nom del municipi a programes i emissions de gran abast.
L’arxiu de RTVE conserva l’anunci d’aquell trasllat, presentat com un comiat de Miramar i una benvinguda a Sant Cugat.
Des d’aleshores, per a moltíssims espectadors el nom de la ciutat va quedar associat també als estudis de televisió.
Font: rtve.es
Imatges d’arxiu: arxiu de RTVE ↗

Els túnels de Vallvidrera
La inauguració dels túnels de Vallvidrera va reduir notablement el temps de desplaçament per carretera cap a Barcelona.
La infraestructura va reforçar l’atractiu residencial i empresarial del municipi, juntament amb una connexió ferroviària ja consolidada.
Les conseqüències van ser demogràfiques i urbanístiques: més demanda d’habitatge, més integració metropolitana i canvis en els barris propers.
Com havia passat amb la Rabassada i el tren, una nova infraestructura va tornar a modificar la relació entre Sant Cugat i Barcelona.
Font: cugat.cat
Imatges d’arxiu: Tot Sant Cugat ↗

El Teatre-Auditori
L’obertura del Teatre-Auditori el 1993 va expressar la voluntat de consolidar una oferta cultural pròpia.
L’equipament va permetre desenvolupar programació de teatre, música, dansa i altres arts escèniques a l’escala d’una ciutat en expansió.
El patrimoni cultural va deixar d’identificar-se exclusivament amb la conservació del passat i es va complementar amb una infraestructura destinada a la creació i la representació contemporànies.
Font: visit.santcugat.cat

Torre Negra i l’atac al Pi d’en Xandri
La defensa de l’entorn de Torre Negra es va convertir en una causa ciutadana.
Des del 1994, la plataforma dedicada a la seva protecció va expressar l’oposició a propostes d’urbanització.
El 2 de febrer de 1997, uns desconeguts van intentar tallar el Pi d’en Xandri. L’arbre va sobreviure, tot i que va necessitar mesures de subjecció.
L’atemptat en va reforçar la dimensió simbòlica. Ja no era únicament un arbre vell: es va convertir en un referent de la defensa del territori i de la mobilització veïnal.
Els suports que l’acompanyen recorden materialment aquell episodi.
Font: Museus de Sant Cugat
Imatges d’arxiu: Museus de Sant Cugat ↗

La gran expansió residencial
La urbanització de sectors com Volpelleres i Can Mates va ampliar considerablement la ciutat.
El creixement residencial va conviure amb l’expansió d’activitats de serveis i amb la transformació d’antics espais rurals.
Els noms conserven part de la memòria anterior: masies, famílies i termes agrícoles romanen en carrers i barris, tot i que el paisatge hagi canviat.
El Pla del Vinyet, per exemple, remet a l’antiga presència de vinyes. La ciutat contemporània continua fent servir paraules nascudes d’una geografia agrícola.

El patrimoni s’investiga i es reinterpreta
La consolidació dels museus locals ha permès presentar la història d’una manera més àmplia.
Les excavacions han aportat informació sobre assentaments romans, necròpolis, habitatges i espais medievals. Les col·leccions inclouen eines, objectes domèstics i testimonis del treball agrícola.
També s’ha ampliat la mirada: a més d’abats i artistes, hi apareixen treballadors, dones, famílies pageses i associacions.
La història de Sant Cugat continua canviant perquè es descobreixen materials i es formulen preguntes noves sobre els ja coneguts.
Font: Museus de Sant Cugat
Torre Negra com a patrimoni obert a la ciutadania
Després de l’adquisició municipal de la finca, el juny de 2022 van començar les jornades i visites per donar a conèixer Torre Negra.
El canvi té una dimensió simbòlica: un edifici lligat durant segles al control de terres va passar a integrar-se en les iniciatives públiques de coneixement i conservació patrimonial.
La seva història permet connectar l’Edat Mitjana amb debats actuals sobre paisatge, accés i preservació.
Font: Museus de Sant Cugat

El Pi d’en Xandri, 250 anys i reconeixement monumental
El 2024 es van commemorar els 250 anys atribuïts al Pi d’en Xandri.
La celebració va incloure treballs de divulgació i de recuperació de la seva història.
El 2025, la Generalitat el va incorporar al catàleg d’arbres monumentals de Catalunya.
El reconeixement oficial va donar una nova dimensió a un símbol que els veïns havien fet seu molt abans.
Font: Sala de Premsa Sant Cugat
Imatges d’arxiu: Sala de Premsa Sant Cugat ↗

Una ciutat propera als 100.000 habitants
La dada oficial de població corresponent al 2025, publicada per l’Idescat i recollida per l’Ajuntament, és de 97.959 habitants.
És important datar-la: no s’ha de presentar com un recompte fet avui ni substituir-se per una projecció sense advertir-ho.
L’escala de la ciutat actual contrasta amb la petita vila pagesa medieval. La relació entre creixement residencial, serveis, mobilitat i conservació del paisatge forma part de la interpretació de la seva evolució recent.
Font: idescat.cat
El centenari de Casa Aymat
El 2026, Sant Cugat celebra els cent anys de l’edifici de Casa Aymat.
La programació del centenari, prevista de maig de 2026 a maig de 2027, recupera la història de la manufactura i mostra la continuïtat de la creació artística.
La commemoració permet reconèixer tant Tomàs Aymat i Grau-Garriga com els qui van fer els treballs tècnics i artesanals.
És una bona imatge del Sant Cugat actual: una ciutat que, a més de conservar els seus monuments, continua revisant la memòria dels seus tallers, els seus treballadors i les seves formes de creació.

Fonts
Aquesta és una web ciutadana i independent. Les dades d’aquesta pàgina surten d’aquestes fonts, que pots consultar per saber-ne més.